Freire al capítol II del llibre de pedagogia de l'oprimit, realitza una crítica a la concepció bancària de l'educació. Es tracta d’una espècie de malaltia en la que sols es narra el que es vol aprendre, de tal manera que l’educador ha d'omplir als educands amb el contingut de la seua narració, es a dir; l’educand sols ha de memoritzar i repetir el que aquest diu sense saber realment el seu significat.
Es tracta d’una educació mecànica on l’educador en compte de comunicar-se amb els educands, aquest simplement realitza comunicats per a després arxivar-los i guardar-los.
No existeix la possibilitat de raonar o qüestionar el que l’educador diu, perquè aquest sempre estarà per damunt de l’educand.
No existeix la possibilitat de raonar o qüestionar el que l’educador diu, perquè aquest sempre estarà per damunt de l’educand.
Aquesta visió bancaria anul·la la possibilitat de transformació i/o superació, on els educands no han de criticar, opinar...fent així fort a l'opressor, que millorarà la seua dominació amb les persones ingènues, ignorants i passives.
Però també estan els anomenats marginats, que intentaran transformar, revolucionar… mitjançant accions per a la seua alliberació.
Es interessant veure com Freire fa aquesta reflexió als anys 70 quan encara molt poca gent es qüestionava els fonaments i funcionament de la nostra societat, i més a iberoamérica. Així podem veure que des de ja fa molt de temps sempre han hagut sectors de la societat conscients de la realitat viscuda en cada context.
Avui en dia l'educació que es rep a la majoria de centres sol ser una educació bancària, que no veu els alumnes com a persones sinó com a objectes que hi ha que formar i amb els que no cal establir una relació de reciprocitat. A banda del camp educatiu aquesta concepció bancària es pot extrapolar a altres àmbit de la nostra societat, tals com la sanitat pública, els serveis socials o l'economia nacional.
Si vols saber més sobre freire: https://es.wikipedia.org/wiki/Paulo_Freire
